També conegut com el Barri Vell, segueix éssent memòria viva de la ciutat, poble mediterrani dintre de la gran ciutat, llogaret de naixement d'insignes alacantins com ara els toreros Manzanares i el Tino o el boticari i alcalde Agatángelo Soler


La Germandat de Santa Creu genera gran expectació en la Setmana Santa alacantina. FOTO: DANI MADRIGAL

BERNAT SIRVENT/ALACANT- Hi ha barris a Alacant on quasi s'ha perdut l'ús frequent i res excepcional del valencià com a llengua del poble. Dels veïns, dels baristes, dels amics, sobretot de la gent més major. No obstant, hi ha d'altres on escoltar una conversa amb l'idioma del castellut Enric Valor és, més enllà d'habitual, un fet contrastable. Un d'ells és el Barri de Santa Creu, també conegut a la ciutat i a la província, com Barri Vell. Una mena de màgia idiomàtica que, com la resta d'aquest racó alacantí, sembla haver-se paralitzat en el temps. O bé a l'inrevés, ha evolucionat més de pressa.

Hom pot anar pel barri de Carolinas altes i baixes, pel Pla, pel Raval Roig, per Sant Blai alt i baix i, a l'altre extrem de la ciutat, per la Florida o Ciutat d'Asís i escoltar converses en les quals no es rar un valencià de carrer, però formal, amb matisos dialectals, amb paraules com creïlla o arròs en ceba i bacallà. Però l'idioma d'Ausiàs March (un poeta el naiximent del qual podia haver esdvingut a la pròpia Alacant, segons algunes teories d'historiadors i literaris) és, més que present, moneda comuna al Barri de Santa Creu, fins i tot entre les noves generacions, hereus del singular indret.

Com a l'Illa (Tabarca en la toponímia mes extesa), la llengua valenciana forma part del dia a dia de la gent. Alguns estuidosos han apuntant els últims anys que pot ser perquè també el Barri de Santa Creu està aïllat. Un mena de ciutat dintre de la gran ciutat. Malgrat l'arribada escalonada, però ferma, en els últims anys de nous veïns des de tot arreu  per treballar o residir, la qual cosa ha convertit el barri vell en una xicoteta 'Torre de Babel', no ha pogut acabar amb l'essència de l'idioma: és a dir, escoltar-lo als carrers, a les places, a les tertúles del bar o a l'ombra de l'imponent Benacantil en caure el sol.

Santa Creu, conegut sobretot per les seves processons com la del Crist de la Pena o el Gità, on el jovent fa cues per ser costaler any rere any; i per la festa del maig florit o les creus de maig amb dos segles de tradició; i per la sang en ceba dels bars Antoni o de la Germandat; o pel passeig fins l'ermita al capdamunt de tot, té una configuració a la trama urbana que el fa especial per a quasi tot. I per a tothom. Limita al nord amb el barri de Sant Antoni, també reducte de valencianoparlants vells i no tan majors; al nord-est, amb el mariner barri del Raval Roig, del qual se separa gràcies al conegut pel carreró de la serra en al.lusió al tossal des del què ens mira fixa i hieràtica la cara del moro; a l'est del barri vell s'allarga, com també al sud, el barri conegut com l'Eixample o de la Diputació; a l'oest, amb la Rambla com a fita separadora natural per on sempre ha baixat l'aigua en buscar la seua eixida al mar, el barri del Centre, hui arxifamós més pel tardeo que per les cues per accedir al regenerat Teatre Principal.

Una de les creus de maig instal.lada a Santa Creu, font al Benacantil.
Tot i que al Barri de Santa Creu es troba l'Ajuntament d'Alacant, la basílica de Santa Maria i la Concatedral de Sant Nicolau, sembla que, més enllà de estar prop dels centres de poder, ha estat més determinant el seu históric aïllament natural de la trama urbana per conservar no sols el seu encisament com a estructura de poble i carrer, sinó també l'idioma que s'implantà ans i després de la repressió. Ha estat llogaret de naixement d'insignes alacantins com ara els toreros Manzanares i el Tino o del boticari i exalcalde Agatángelo Soler.

Amb només unos dos mils habitants censats, al Barri Vell encara es conversa a la llum de la lluna assegut amb cadires de bova o espart, la clau de casa es deixa posada al pany de la porta i se seca la roba, els capellans o les bajoques als estenedors de les balconades. Pujar al mirador de l'ermita de Santa Creu proporciona a la vida eixa seguretat de què, entre on hi ets i la mar, només resta l'estrés de la gran ciutat. Axí ho reflectiren amb els seus pinzells grans artistes com ara Gastón Castelló, Emilio Valera o José Perezgil. I així segueix avui. Amb un sentiment de llibertat a vora mar. Per damunt del soroll i la pressió de l'altra ciutat que hi ha a la mateixa Alacant. 

Publicar un comentario

 
Top